OH LÀ LÀ

 


Le Corbusier un dia, fugint del racionalisme, va conèixer a Charles de Beistegui, un multi-milionari excèntric que col·leccionava obres d'art a meitat del segle XX i d'aquesta casualitat va nèixer un deliri d'habitatge que mai creuria capaç de descobrir. Un projecte paradoxal on caldria saber fins a quin punt posa Beistegui o el propi Le Corbusier. 
El projecte es tracta d'un àtic al cor de París des d'on es por contemplar la Torre Eiffel i l'Arc de Triomf. La part de les terrasses exteriors es troba encatifada amb herba, amb una llar de foc d'estil rococó, mobiliari i un espill. L'espill. Recorda un tant a una de les pintures de Magritte. En aquest espai Le Corbusier juga amb el surrealisme, pot ser impulsat pel desig del seu client capriciós però el que surt de tot açò és una cosa molt més potent. El jardí de l'àtic de Beistegui empeny l'experiència d'un lloc arquitectònic contra les definicions. Un lloc arquitectònic que crea tensions entre dins i fora, representades per l'espill. Cadascú que es reflexa en ell experimenta la seua existència com un dins i fora, com un mateix i el reflex d'un mateix. El propi acte de mirar-se a un espill és un intent de redescobrir-se. L'espill en l'àtic de Beistegui és la clau de l'experiència que ofereix.
L'àtic de Beistegui és un espai per a la formació. És com la sorpresa de conèixer a algú per primera vegada que saps que immediatament estimaràs. Aquest encontre inesperat és la font surrealista de bellesa.
L'espill també és com una analogia a Narcís reflexat en l'aigua. De la mateixa manera que el narcís  està obsessionat en ell mateix, el jardí de Besitegui és un espai obsesionat en l'espai. Un espai que parla sobre ell mateix i es forma d'acord al seu propi concepte relfexat en l'espill. 
Tot plegat es tracta de l'espai en el seu efecte mes contradictori   perquè qüestiona la causa i la localització del que conté.

I ara dieu-me, havieu intuït alguna vegada aquesta cara oculta de Le Corbusier?



Popular Posts