RALLADES EXISTENCIALS

Estar en la merda dóna tota la inspiració que corromp estar en allò més alt. Tot ha passat i te n'adones de que realment no has viscut en un món real, has viscut en el teu món paral·lel instal·lat per tu mateix. S'ha de vore lo molt puta que és la ment quan vol, o la consciència en primer lloc. T'agafa i t'empeny i et fa fer coses que no vols fer o dir allò que no vols dir i t'arrosega lluny. Molt lluny. Al final et refregues en la teua pròpia merda i te la creus i cada vegada es fa més grosa. I és curiós perquè aquest refregament no es tradueix en un retrobar-te amb tu mateix, més bé provoca el distanciament amb l'essència que et caracteritza. I jo no vull perdre aquesta essència. Explote. I torne a existir. 

Hola vida nova.